Louise Glück, premi Nobel de Literatura

… we could see this in one another;

we had changed although we never moved,

and one said, ah, behold how we have aged,

travelling from day to night only,

neither forward nor sideward,

and this seemed in a strange way

miraculous.

And those who believed we should have a purpose

belived this was the purpose,

and those who felt we must remain free

in order to encounter truth

felt it had been revealed.

Faithgul and Virtuous Night: Poems

Per la Rosita

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m’acumulenque ni deixen espai a la tristesai et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nosmai més el pa, ni fer-nos companyia; però d’aquest dolor en trec la forçaper escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il·lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.

Te’m fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t’evoco, segur com mai que l’única esperançade sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vidai acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal voltades vetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m’acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixies, de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots molt tendrament et pensomentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida novai jo la visc, i en tu se’m representasorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Aquest Sant Jordi confinat

Sonet a dues ciutats

Le rouge pour naître a Barcelone, le noir pour mourir à Paris

Hôtel de l’Avenir, l’última nit:

París ens mostra el seu capvespre als vidres.

Quina sort acostar-se amb un somrís

als seixanta anys, la Porta de les Liles.

Quina sort no haver estat un home trist,

Ni tu una dona trista. Les ferides

Ens han anat fent durs i compassius.

Quina sort aquest fill. Les dues filles.

Quina sort poder veure rere els vidres

Una ciutat que no existeix, la nostra:

Ferré canta Verlaine, la pluja posa

Reflexos roigs i negres a la nit.

Roig per haver nascut a Barcelona,

Negre pels trens nocturns cap a París.

                               Joan Margarit / Poemes d’amor (llibre de Sant Jordi)

 

La tribu

No sé qui ho ha escrit… però ho ha clavat:

LA MADRE DE LA MADRE
“Mientras los ojos del mundo están en el bebé que acaba de nacer, la madre de la madre ve a su hija, recién convertida en madre. El papel de abuela pie de esperar, porque es su niña quien llora, con sus pechos dolidos.
La madre de la madre frota ropa manchada de coca, barre el piso, asegura un almuerzo. Compra camisones con botón, lava sabanas sucias de leche y sangre.
En el silencio de la madrugada piensa en la hija, despierta. ¿Cuantas veces ha sido? ¿Aguantará la mañana con una sonrisa? Y le lleva algo caliente y su postre favorito y puede ver todo lo que le pasa a su hija, a la nueva madre, mejor y antes que nadie.
Ocupada, la madre de la madre sufre en silencio. En cada elección de su hija, recuerda las propias. Delante de la nueva madre, nuevo bebé, mucha leche y tanto regazo, cuestiona todo lo que hizo,, hace tiempo, tiempo que no vuelve. Mira a los ojos, trae pan e infusiones. Ese es el regazo, esa es la leche ahora.
La madre de la madre ayuda a su hija a volar. Cuida todo lo que está en sus manos para que se reconstruye, descubre su nueva identidad. Ahora es madre, pero siempre será su hija.
Toda madre recién nacida necesita el cuidado de otra mujer que entienda lo frágil que es este momento. La madre de la madre puede ser hermana, suegra, amiga, vecina, tía, abuela, cuñada, conocida. El hecho es que el puerperio necesita Unión femenina. Tribu pero sobre todo y si es posible a mamá, a la madre de la nueva madre.”

Oda al meu pare

I arribarà el dia que els teus ulls s’entelaran borrosos, i tindran la mirada perduda, anada. Em miraràs i potser no sabràs quina familiaritat ens uneix. Potser ni tan sols sabràs si la mare hi és o no. Potser aquesta ansietat per no saber on ets et farà ràbia, potser estaràs enfadat amb el món i pensaràs que tots et volem mal.

Potser arribarà el dia que t’hauré de dur a una residència on es puguin ocupar de tu, sense saber si ho faran realment bé, o com jo crec que ho haurien de fer. Ells no et coneixen com jo, no et perdonen les paraules fora de lloc, no saben que tens un gran cor encara que sempre et facis el dur. No saben que sempre que vinc a veure’t surts a fora a obrir-nos i tancar-nos la porta, que quan marxem, en aquell instant abans de marxar, quan estem sols i ens abracem, se’t posen els ulls tristos, i em confesses que la mare no està bé, i que no saps què més fer.

Ells no saben, que fa molts anys, qualsevol dubte que tenia a la vida, te’l preguntava a tu, i que jo creia cegament, que encara que tu no hagis estudiat, em donaries sempre el millor consell. Que fa un temps enrere, abans d’arribar a l’adolescència rebel, tu erets el meu heroi, invencible, indestructible. El teu poder em feia alhora admiració i més endavant ràbia.

Ells no saben que em passava els estius surtin fora a la terrassa a parlar amb la lluna, perquè sabia que tu, tot i ser lluny, estaves també a fora mirant la lluna, i que tu vas posar màgia a les nits d’aquells estius eterns, que no s’acabaven mai.

En canvi, hauran de ser ells, i no jo, qui et cuidin quan més ho necessitis. I jo no podré estar al teu costat, quan creguis que tot el teu univers està perdut. I ningú sap com de difícil és tot això per nosaltres, en parlen, alguns potser ho imaginen, però no ho saben…

41 anys que en tenies 41.

Avui fa 41 anys, que amb 41 anys et feien la tercera cesària, i descobries, que aquest cop, era una nena i no pas un nen el que tenies a la panxa. Avui, amb 41 anys, em sento més a prop de tot el que devies sentir, de com de difícil devia ser, a la teva edat, tornar a passar nits sense dormir. Eren uns altres temps, tenies la teva família, la teva mare i la teva germana que t’ajudaven, els teus fills grans, un amb ganes de fer-ho més fàcil i l’altre no. Tenies una feina, una casa, i una vida que mirava endavant.

Avui, en canvi, estàs assentada en una butaca, sense poder-te moure, depenent totalment dels altres, sense poder gairebé ni parlar, ni menjar allò que tant t’agradava. Però, el pitjor de tot, sense poder fer d’àvia. Sense poder seure’t amb mi al parc, mentre veiem l’Aniol com puja als gronxadors, i tu em puguis donar algun consell, i jo et diria, au va mama, que els temps han canviat. Sense poder cuinar els dinars de diumenge, i fer un segon plat pels nens que segons què no els hi agrada. I nosaltres et diríem que no ho facis, que han de menjar de tot, i tu somriuries i els miraries amb aquella cara de tendresa, i els hi diries, va, què vols que et faci.

Ja no podrem discutir sobre què és el millor per ells, ni què hauria de fer amb la meva vida, la meva feina, etc. Ja no podré tenir mai més la sensació que quant tot és fosc, els pares m’ajudaran. Ara, sou vosaltres els que necessiteu ajuda, però no necessites només les visites de diumenge, ni el menjar calent acabat de fer, ni els nets que vinguin a veure’t. Necessites coses que jo no et puc donar; una atenció constant, que algú estigui amb tu a la nit quan el cos s’et retorça i s’endureix, i fa mal, i jo no hi puc ser. Tinc dos nens petits que també em necessiten. I tu necessites algú que et canviï el panyal i et posi crema perquè no agafis irritació ni et surtin llagues. Necessites que algú controli el pare, amb el seu cap que li marxa, i les mil preguntes que et fa i que no saps com contestar. Necessites massatges, i medicació, i la idea de que no patiràs molt més abans de deixar-nos. I jo no et puc prometre res, ni hi sóc quan em necessites. Ni he pogut parar aquesta malaltia.

Quan tens algú malalt, fas tot el que pots perquè aquella persona es curi. Però quan passen els anys i cada cop està pitjor, quan tu sol no hi pots fer res, la sensació de pèrdua, de frustració, de tristesa, és tan gran, que ho abarca tot. Els moments de felicitat han deixat de ser complerts, fa temps que a casa no riem amb ganes, que tot pesa.

És curiós com el cor es fa petit. Sempre havia pensat que estimar era infinit i es podia estimar a molta gent, però no és veritat. L’amor que un té, depenent de com el dona, també és finit. I quan hi ha persones que abarquen tant, els fills, els pares, el marit, la resta perden… i cada cop és més difícil acostar gent al cor. Des que va començar la teva malaltia, el meu cor només és pels meus pares i els meus fills i el meu marit… i els altres, n’ensumen bocins, i el veuen desaparèixer.

41 anys que en tenies 41, hem tancat el cercle, he arribat a l’edat on ens vam conèixer. La resta, se suposa que l’he de recordar… i en canvi, em queden tantes preguntes d’aquests 41 anys. Preguntes que ningú em podrà contestar, i que quedaran amb una visió personal i subjectiva, de les que no tindré resposta, més que potser la meva pròpia. Records que s’esborraran, que es te’ls enduràs. Però almenys ens hem tingut durant 41 anys, l’una a l’altre. Potser no sempre ens ho ha semblat, però jo sempre t’he volgut ajudar, també he volgut fer la meva vida, com no podia ser d’una altre manera, potser la necessitat de la infantesa va desaparèixer quan encara no estaves preparada per deixar-me anar, però de necessitat de mare sempre n’hi ha. T’estimo de la única manera que sé estimar, tot i que no sempre ho sé demostrar, i potser tu ets la única que sempre ha entès, que no en sé més. I aquí se m’acaben les paraules… tant de bo, ho pugui dir tot abans no sigui massa tard.

Sempre teva, la teva filla, la tercera, la nena, la que et fa patir no pas més que els altres, JO.

(Escrit el 16/11/2019, per la meva mare, que no ho llegirà mai, però potser encara en parlarem algún dia, no massa tard).

Educar les criatures sense rols de gènere

L’Escola Joan Coromines és innovadora, familiar, on es viu la comunitat com en cap altre i no podria estar més satisfeta per portar la meva filla a aquesta escola. I com a tots els Projectes innovadors, sempre es poden millorar, sempre hi ha més camí per recórrer. Un dels projectes que hem comentat amb alguns pares és la dificultat d’educar els nostres fills sobre els rols de gènere. Ens trobem comentaris a l’hora del pati sobre si les nenes tenen o no “músculs”. Ens trobem comentaris a alumnes que volen fer dansa sobre el color dels mallots. Ens trobem comentaris de mestres sobre científiques que no són prou importants. Potser seria interessant fer recerca i trobar totes les dones silenciades per informar la realitat als nostres joves.

Algunes mares ens preguntem si hi ha prou informació per explicar als nostres alumnes sobre el problema que tenim. Perquè que existeix un problema és obvi. Ningú ho pot negar. Tothom sap que hi ha una bretxa salarial entre homes i dones per realitzar la mateixa feina. Tothom sap que l’any passat es van assassinar 47 dones per violència masclista. Tothom sap que a mesura que es puja a llocs directius, les dones van desapareixent. Tothom coneix la diferència entre homes i dones dins l’esport. Tothom ha sentit alguna història de violència obstètrica, o del % de dones que han de reduir-se la jornada laboral, o agafar excedències o deixar la feina per la cura dels fills. Tothom sap que les violacions augmenten cada any, en lloc de disminuir. Tothom ha sentit el cas de “La Manada” i el paper de la Justícia Espanyola.

En canvi, dins les escoles, poques vegades sentim aquest debat. I què cal que faci una Escola sobre els rols de gènere? Forma part de l’educació que s’imparteix a les escoles, o potser només és una educació que s’ha d’impartir des de casa i de les famílies? A alguns pares ens agradaria que en la nostra escola s’abordessin aquests problemes. A mi, particularment, m’agradaria que s’estudiessin les científiques, matemàtiques, historiadores, escriptores, polítiques, pintores, etc, que són callades en altres escoles.

Font Imatge: TikTak Draw -You Tube- Hipatia de Alejandría-Draw my life

Va ser precisament en Pep Sivilla, qui un vespre, fent una cervesa, em va parlar del projecte pedagògic de l’Escola, i durant aquesta xerrada vàrem parlar de Hipatia d’Alexandria (filòsofa, matemàtica i astrònoma). Després de parlar amb ell em vaig comprar un llibre sobre Hipatiaperquè em van entrar ganes d’explicar-li a la meva filla la seva història, però amb més detall. Potser Hipatia, com Marie Curie, és un nom que es coneix. Però n’hi ha tantes altres que no,...

Sabem els noms de les 13 astronautes (Mercury 13) que durant els 60 van ser pioneres en el camp de l’aviació? Es coneixen noms com Hildegarda de BingenMadame de Chatelet,Rosalind Franklin, Rita LeviMontalcini, i tantes d’altres que no apareixen a la majoria de llibres d’història? S’està fent prou feina, per incloure aquests noms dins l’educació que estem oferint? Ens podem permetre una educació més igualitària dins la nostra escola?

És sabut que tot i ser la meitat de la població, poques dones opten per treballar amb tecnologies de la informació i/o enginyeries, i hi ha diversos estudis que conclouen que cal ensenyar al món més figures de dones líders i exitoses en el camp de les matemàtiques, ciència i tecnologia per tal d’erradicar el tòpic de creure que les dones tenen menys interès a lucrar-se personalment i més interès en la cura dels altres.

Crec que cal canviar els paradigmes, en benefici de tota la societat.

Gràcies a estudis com els de Maria Encarna Sanahuja sobre l’Edat de Bronze, s’ha anat desmuntant el paper passiu que s’havia fet creure que tenien les dones. I potser ha arribat l’hora d’innovar en educació i perspectiva de gènere, i formar una societat nova, on puguem trencar amb tots aquests paradigmes.

Font Imatge: TikTak Draw -You Tube- Hipatia de Alejandría-Draw my life

Publicat al blog de l’Escol Joan Corommines: http://coroblog.coromines.cat/articles/educar-les-criatures-sense-rols-de-g%C3%A8nere

Març 2019

Font Imatge portada article: Campanya “Eduquemos con igualdad”-Ministerio de Educación Gobierno de Chile

cómo me dueles mamá

Me ha costado mucha formación feminista dejar de odiar a mi madre.

Crecí escuchándola refunfuñar mientras fregaba el suelo. Bien bajito, soltaba su discurso de odio hacia nosotras. Odio por ser la última, la esclava, la ignorada.

Como quien ensaya en la ducha todas las palabras de rabia que quiere decir pero no se atreve. Tampoco creería que lo que tenía que decir fuese importante. Eso ya se lo había enseñado este mundo.

Recuerdo que cada vez que la escuchaba murmurar, sentía una rabia inmensa. La odiaba. Por ser frágil, por estar siempre enfadada. Sentía que se victimizaba.

Cuánta misoginia interiorizamos para odiar así a una madre que sufre.

Mi madre fue la única mujer de 5 hermanos. La única que no pudo estudiar, porque tuvo que cuidarlos a todos.

Esclava primero de sus padres, después de su marido y sus hijas. Nunca tuvo un hueco para pensar en sus propios deseos, en sus propios intereses. Siempre al servicio de los demás.

Siempre la última en opinar, la que no sabe. La que se come lo quemado. La que aguanta el desprecio de sus hijxs mientras ve cómo respetan a su padre.

A quien acudíamos cuando se rompía un pantalón, pero no cuando había que pedir opinión sobre algo importante.

Cuando en mi casa se iba la luz, solíamos encender velas y sacar la caja de fotos antiguas del armario. Mi padre cogía las fotos de su vida y nos contaba historias.

Mi madre se sentaba con nosotras y escuchaba. No tenía fotos. No tenía historias que contar.

Cómo me dueles, mamá. Cómo me duelen todas esas madres.

Alex. Locas del Coño.

Feminisme per tothom

Ja no és 8 de Març, ja està, el dia ha passat, i nosaltres igual. Igual de menyspreades per una societat que s’oblida de nosaltres constantment. I pregunto jo, com és que no se n’adonen? Que les més vulnerables quan es fan retalladles en sanitat som nosaltres. Que les més vulnerables a la pobresa som nosaltres, que la societat ens culpa per tot el que ens passa, per anar soles, per vestir massa lleugeres, per voler donar massa temps a les nostres filles,… tot és culpa nostra. Clar… vem decidir-ho nosaltres. Vem decidir néixer en un país on la igualtat entre la maternitat i la paternita és inexistent. Vem decidir treballar en un país on la diferència de salaris per fer la mateixa feina la condiciona el gènere. Vem decidir créixer en famílies que ens imposavem rols… i la gent diu, això era abans, ara ha canviat tot molt….

El què exactament ha canviat? El fet que podem sortir a treballar sense que s’hagin fet lleis que ajudin a la conciliació familiar? El fet que podem decidir sobre el nostra cos i les nostres relacions sexuals en un país on les violacions i la violència de gènere és la causa de més denúncies i de més morts a l’any que el terrorisme i en canvi les penes són això… penoses.

En un país on encara no es penalitza la violència psíquica, com si no fés mal. Ni a nosaltres ni a les nostres descendències… i llavors ens diuen Feminazis. Sabeu perquè? Perquè estem enfadades i amb ràbia i així no podem lluitar bé. Ens crítiquen, utilitzen demagògia per tractar-nos de histèriques, de pesades, d’extremistes. Però com voleu que ens calmem, com voleu que no hi hagi ràbia… és tant difícil! Quan la societat et recorda en tot moment que estas per sota. I ho sabem… però ens neguem a veure-ho, ens han ensenyat a acceptar-ho, és així, no s’hi pot fer res.

Doncs a la merda, jo dic que sí, sí que es pot lluitar per canviar una societat que ens oprimeix, sempre ho hem fet. I hem de seguir lluitant, i us vull totes al meu costat, amb força. Prou excuses, prou jo no puc, ens hi va la vida!

Deixeu de tenir por a dir el que realment us diu el pensament. Sense ràbia… sí, sense ràbia. Però no rigueu els acudits masclistes, no ridiculitzeu les dones que lluiten, no accepteu aquesta societat, així no, la volem feminista! Jo vull una societat que lluiti pels drets i la igualtat de génere. Jo vull una societat on les dones i els home no sentin vergonya de dir que són feministes, que volen una societat equitativa i justa per tothom, que això és el que vol el feminisme, i que només quan no ens faci por dir que som feministes, haurem conseguit una altre victòria.