Interesting TED Talks for Women day

Today marks the 45th anniversary of Women’s Equality Day, which was designated in 1971 to celebrate the passage of the 19th Amendment, which gave women the right to vote in 1920. In commemoration of that milestone, and the miles we still have to go, here are five TEDTalks from past TEDWomen conferences about the state of…

via 5 talks for Women’s Equality Day — TED Blog

Anuncis

cómo me dueles mamá

Me ha costado mucha formación feminista dejar de odiar a mi madre.

Crecí escuchándola refunfuñar mientras fregaba el suelo. Bien bajito, soltaba su discurso de odio hacia nosotras. Odio por ser la última, la esclava, la ignorada.

Como quien ensaya en la ducha todas las palabras de rabia que quiere decir pero no se atreve. Tampoco creería que lo que tenía que decir fuese importante. Eso ya se lo había enseñado este mundo.

Recuerdo que cada vez que la escuchaba murmurar, sentía una rabia inmensa. La odiaba. Por ser frágil, por estar siempre enfadada. Sentía que se victimizaba.

Cuánta misoginia interiorizamos para odiar así a una madre que sufre.

Mi madre fue la única mujer de 5 hermanos. La única que no pudo estudiar, porque tuvo que cuidarlos a todos.

Esclava primero de sus padres, después de su marido y sus hijas. Nunca tuvo un hueco para pensar en sus propios deseos, en sus propios intereses. Siempre al servicio de los demás.

Siempre la última en opinar, la que no sabe. La que se come lo quemado. La que aguanta el desprecio de sus hijxs mientras ve cómo respetan a su padre.

A quien acudíamos cuando se rompía un pantalón, pero no cuando había que pedir opinión sobre algo importante.

Cuando en mi casa se iba la luz, solíamos encender velas y sacar la caja de fotos antiguas del armario. Mi padre cogía las fotos de su vida y nos contaba historias.

Mi madre se sentaba con nosotras y escuchaba. No tenía fotos. No tenía historias que contar.

Cómo me dueles, mamá. Cómo me duelen todas esas madres.

Alex. Locas del Coño.

Feminisme per tothom

Ja no és 8 de Març, ja està, el dia ha passat, i nosaltres igual. Igual de menyspreades per una societat que s’oblida de nosaltres constantment. I pregunto jo, com és que no se n’adonen? Que les més vulnerables quan es fan retalladles en sanitat som nosaltres. Que les més vulnerables a la pobresa som nosaltres, que la societat ens culpa per tot el que ens passa, per anar soles, per vestir massa lleugeres, per voler donar massa temps a les nostres filles,… tot és culpa nostra. Clar… vem decidir-ho nosaltres. Vem decidir néixer en un país on la igualtat entre la maternitat i la paternita és inexistent. Vem decidir treballar en un país on la diferència de salaris per fer la mateixa feina la condiciona el gènere. Vem decidir créixer en famílies que ens imposavem rols… i la gent diu, això era abans, ara ha canviat tot molt….

El què exactament ha canviat? El fet que podem sortir a treballar sense que s’hagin fet lleis que ajudin a la conciliació familiar? El fet que podem decidir sobre el nostra cos i les nostres relacions sexuals en un país on les violacions i la violència de gènere és la causa de més denúncies i de més morts a l’any que el terrorisme i en canvi les penes són això… penoses.

En un país on encara no es penalitza la violència psíquica, com si no fés mal. Ni a nosaltres ni a les nostres descendències… i llavors ens diuen Feminazis. Sabeu perquè? Perquè estem enfadades i amb ràbia i així no podem lluitar bé. Ens crítiquen, utilitzen demagògia per tractar-nos de histèriques, de pesades, d’extremistes. Però com voleu que ens calmem, com voleu que no hi hagi ràbia… és tant difícil! Quan la societat et recorda en tot moment que estas per sota. I ho sabem… però ens neguem a veure-ho, ens han ensenyat a acceptar-ho, és així, no s’hi pot fer res.

Doncs a la merda, jo dic que sí, sí que es pot lluitar per canviar una societat que ens oprimeix, sempre ho hem fet. I hem de seguir lluitant, i us vull totes al meu costat, amb força. Prou excuses, prou jo no puc, ens hi va la vida!

Deixeu de tenir por a dir el que realment us diu el pensament. Sense ràbia… sí, sense ràbia. Però no rigueu els acudits masclistes, no ridiculitzeu les dones que lluiten, no accepteu aquesta societat, així no, la volem feminista! Jo vull una societat que lluiti pels drets i la igualtat de génere. Jo vull una societat on les dones i els home no sentin vergonya de dir que són feministes, que volen una societat equitativa i justa per tothom, que això és el que vol el feminisme, i que només quan no ens faci por dir que som feministes, haurem conseguit una altre victòria.

Nepal

Nepal

Hola a tots, com ja sabeu segons l’últim recompte de víctimes, el terratrèmol ha provocat la mort de més de 3.000 persones i 6.000 ferits. Des que es va produir el primer sisme, d’una magnitud de 7,8 graus, s’han produït almenys una trentena de rèpliques.

Els problemes més greus encara estan per venir, la falta d’aigua i higiene, d’assistència mèdica, de medicines, de materials estèrils, etc. per no dir el problemes dels menors que han perdut la família, etc.

Hi ha molta gent que està compartint la notícia al facebook, amb likes, i share, etc.… però cal fer més que prendre consciència. Ara cal actuar. Molts de vosaltres coneixeu més el Nepal per les seves muntanyes, potser molts de vosaltres hi heu estat. Ara ells us necessiten.

Com que ja sé que molts de vosaltres direu: “sí, però del que es dóna, no arriba res…” Sobre aquesta afirmació tinc vàries coses a dir. Si bé es cert que els governs a vegades han donat ajudes (a nivell governamental) a països on regnen dictadures (no és d’estranyar que els dictadors es quedin la majoria dels calers, trist, però cert). Per això cal donar a les ONGs que treballen en el lloc, els que estan allà, i sobretot les que porten molt de temps treballant i sabem que ho fan bé.

Jo, per exemple, tinc plena confiança amb Oxfam i sé que la seva feina és digne d’admiració. Tampoc us penseu que si doneu 20 euros (se’ls hi donaran sencers a una família, això no ajudaria a ningú), els calers són per que la organització tingui recursos, per comprar medicaments, per ajudar als hospitals i als serveis hospitalaris, etc.

Us passo alguns links per tal que pugueu fer les vostres donacions a qui vulgueu. Recordeu que ara ens necessiten més que mai.

Save the Children:

https://www.savethechildren.es/dona/nepal?utm_source=firm&utm_medium=email&utm_content=BotonDona&utm_campaign=Nepal

Oxfam:

https://www.oxfamintermon.org/es/que-puedes-hacer-tu/donacion?allocation=14

Unicef:

https://www.unicef.es/terremoto-nepal?utm_source=donantes&utm_medium=email&utm_term=nepal2015&utm_content=botondona1&utm_campaign=27042015_NEPAL15_EMAIL

Médicos del Mundo:

https://www.medicosdelmundo.org/index.php/mod.formularios/mem.donaciones/relmenu.116

Plan España:

http://colabora.plan-espana.org/?form=0c4fdf75-a75d-4c4a-9800-580c4464070e&hdsourcecode=em_dnts1

Médicos sin fronteras:

http://www.msf.es/noticia/2015/msf-envia-nuevos-equipos-medicos-respuesta-emergencias-para-asistir-victimas-del-terrem

Creu Roja:

http://www.creuroja.org/AP/cm/4947P235L8/La-Creu-Roja-envia-material-d-ajuda-per-les-victimes-del-terratremol-de-Nepal-.aspx

Entrevista a un fotoperiodista de Oxfam:

http://www.lasexta.com/videos-online/programas/el-intermedio/revista-medios/entrevista-fotoperiodista-oxfam-intermon-pablo-tosco-intermedio_2015051200218.html

Anunci de Volkswagen Polo

Voldria escriure una carta a TV3 i a les televisions que mostren l’últim anunci de Volkswagen Polo. Particularment TV3, ja que la miro per internet, i cada vegada que vull veure un video m’apareix el mateix anunci. Un anunci on s’observa com una colla d’amics animen un noi a fer un petó a una noia. L’animen tant, (amb la música de “Eye of the Tiger”) que el noi s’acosta a la porta i sense demanar res fa un petó a la primera persona que l’obra. Sembla mentida que a la societat on vivim, on encara estem patint de misogínia en molts àmbits, (no cal oblidar la quantitat de violència domèstica que encara existeix), es faci un anunci com aquest i ningú el vegi com una educació maxista de la societat. Sembla que està bé no demanar permís a ningú a l’hora de “morrejar”? sembla que el nen ha guanyat “algo” per fer un petó sense permís a la mare de la noia? Què estem intentat promocionar? Que amb aquest cotxe tot està permès?

I llavors ens queixem del turisme que vé a la Barceloneta o a Mallorca,… però sincerament, ens podem queixar de la imatge que té el món de nosaltres, quan aquest anunci està fet per nosaltres i ens sembla bé. Potser hauriem de començar a reflexionar sobre els nostres valors. Una societat amb una educació maxista de fa 60 anys, on els nois no cal que demanin permís per res, això els fa homes, mentre que les dones, submíses, no importa l’edat, ens alegrarem de la seva prepotència?

No sé si hi ha més gent d’acord amb mí, però em sembla que cal reflexionar una mica més, si deixem que els nostres fills creixin amb aquesta visió del món i no ens queixem. Cal començar a canviar algunes coses. Potser ens preocupem massa d’educar a les filles de totes les coses que no han de fer (per no provocar!), i en canvi no eduquem als fills (que seria molt més fàcil) de les coses que no han de fer (per respectar a les dones).

Núria

La paraula del dia: Resilència

L’altre día estava llegint “l’emocionario” per prepar-me per explicar certes emocions a l’Haizea, i em vaig donar conta que desconeixia el significat de la paraula hostilitat.

Així que des de llavors m’he decidit a fer un petit blog sobre les paraules que vaig descobrint, sobretot les que em semblen importants. Paraules que ja havia sentit, però que potser mai hi havia parat atenció. La paraula d’avui: Resilència.

Doorgroeivermogen, resilience, resiliència. Quina paraula més bonica, més encoratjadora, més essencial. I en canvi, que poc la coneixem. M’encanta la paraula amb holandès, literalment; la possiblitat de creixer a través. Que grans que són els holandesos creant paraules. Potser perquè un dels experts en Resilència va nèixer a Utrecht, n’han sabut trobar el significat, i ajustar-l’ho a la paraula.

 La podem definir d’una forma més o menys pragmàtica com: “ la capacitat de desenvolupar-se positivament en presencia de grans dificultals, una capacital que és variable que no és de cap manera absoluta i que es construeix en un procés amb l’entorn, al llarg de lota la vida.”

 Què necessitem doncs per desenvolupar la resilència?, crec que des de ben petits el que necessitem és confiança, algú que ens digui: crec en tú, plenament, de veritat. I mica en mica anar ajustant el nostre cervell a aprendre, a crear, a imaginar, a prendre riscos, a transcendir, i fins i tot a riure’s d’un mateix. Hem de donar-l’hi sentit a la nostra vida i estar oberts a d’altres experiències. Tot això per estar preparats per afrontar els problemes, els grans. Per millorar la nostra vida, per canviar-la, per dirigir-la. Per tirar endavant i no enfonsar-nos.

resilence

Una bona òstia a temps…

Tot i que em costa, sempre intento respectar altres formes de fer les coses, de pensar, i normalment no m’hi fico. Però resulta que ara sóc mare, i clar, amb això de l’educació tothom té la seva forma de pensar, els seus mètodes, i les seves idees. Cansada de que et diguin com educar els teus fills, suposo que l’últim que hauria de fer és dir als altres el que penso. I així ho he fet fins divendres passat.

Estava a l’illa de santa clara, fent un banyet a la platjeta. Al meu costat hi havia una senyora gran (d’uns 50-60 anys) amb els seus nets petits (2-3 anys). A aquesta edat ja us ho podeu imaginar, un nen petit a la platja jugant amb la sorra, de cop s’adona de l’ho divertit que pot ser agafar-la i tirar-la.

Fins aquí tot normal, són nens, es comporten com nens. Però l’àvia, agafa una rabieta, s’emprenya tant amb el nen que l’hi ha tirat un xic de sorra, que li fot dues òsties ben donades i li diu que el deixarà allà que es podreixi.

Ja ho sé, ja ho sé, ningú s’hi fica,doncs no t’hi fiquis. Però, mmmm… i si enlloc dels seus nets, fós un home pagant a la seva dona, tampoc m’hi hauria de ficar? Perquè permetem tantes coses amb els nens que no permetem amb ningú més? Total que li vaig dir a aquella senyora que el que estava fent és il·legal, que la puc denunciar pel que fa. La dóna salta i em diu:una òstia a temps va bé! (us imagineu el mateix comentari amb un home i una dona oi?)

Total, que li dic que no, que és il·legal i que als nens no se’ls pega. La dona em diu que jo eduqui als meus i que ella educa als seus. I jo li pregunto, i quina mena d’educació li està donant dient que es podreixi?!

Llavors va callar i va marxar. Vem seguir a l’illa unes hores més, i la veritat és que la dona, que es devia sentir malament que una estranya li cantés la canya davant de tothom, els hi va comprar uns gelats als nens i va seguir molt mimosa amb ells. No sé si el que li vaig dir va servir de res. Però cal callar quan veus algú que pega als nanos? He respectat sempre les altres formes de pensar, fins ara. Quan aixequen la mà, ja no els respecto.

N